Punt 112 (-56m) Com si fos un pessebre...

Després de dos mesos parats, sigui per mal temps, sigui perquè a la Maru li ha calgut una posada a punt del motor, tornem als Jardins Submergits de la Selva! Avui finalment les condicions són prou bones com per poder fer una parada de descompressió llarga... i això vol dir que és un bon dia per anar a l'extrem oriental de la zona d'estudi. Ens decidim pel punt 112: una roca de 55m de llargada, tota foradada perquè s'hi amagui de tot! Ha parat el vent i a equipar-se s'ha dit! BAIXEM!

L'aigua des de la superfície es francament verda i la temperatura és de 16ºC, això ens fa pensar que s'ha trencat la termoclina (el punt on es troba la massa d'aigua escalfada pel Sol i la resta). Mentre baixem ho corroborem, a -56m hi ha 15ºC. Durant tota la baixada detectem organismes gelatinosos a ull nu. Tot i que la major part de l'any són microscòpics, molts encara han de fer-se més grans i us podrem dir què són exactament. La visibilitat és molt dolenta, amb prou feines és de 6m, així que tot és força més fosc...

I entre la foscor i la poca visibilitat només arribar quasi xoquem amb aquesta escórpora (Scorpaena scrofa)!

I n'hi ha més d'una que confia tan en el seu camuflatge que ni es molesta a aixecar la seva aleta dorsal per amenaçar-nos!

Seguint el traçat sinuós del passadissos i forats que té la roca hi trobem aquesta mòllera roquera (Phycis phycis) 

Mentre que des de dalt de la roca ens ha estat vigilant aquesta morena (Muraena helena). Tot i el seu posat amenaçador, al apropar-nos va reculant dins d'un forat fins desaparèixer

Serà que avui estar aquí baix és encara més fosc de l'habitual, però el paisatge ens sembla un pessebre... L'alga calcària Lithophyllum stictaeforme, que sembla un bolet de soca rosat, té zones on és mort i es veu blanquinós...

Avui els serrans (Serranus cabrilla) són particularment grossos i ens miren amb cara de pocs amics mentre marquen territori. Però les que ens han sorprès són les forcadelles (Anthias anthias), no tant per la quantitat, que en roques aïllades com aquesta són sempre abundants, sinó perquè n'hi ha moltes de molt petitones. Oi que semblen estels rosats?

Però aquest cap-roig ens fa notar que en alguns forats hi ha quelcom més que des de l'antiguitat la humanitat ha adorat ja molt abans del naixement del nen Jesús...

Resseguint la roca amb atenció, hi trobem tot de branquetes molt petites de corall vermell (Corallium rubrum). Curiosament no mostren els pòlips tot i que avui l'aigua va carregada de nutrients! Al 2011 hi vàrem trobar un parell de branquetes més grans, però les d'avui no s'hi acosten ni de lluny... Serà que som a una zona diferent de la roca o que algú hi ha anat a agafar-ne...

Recordem que es tracta d'una espècie protegida i el què estem trobant avui no dona ni per un penjoll. De fet algunes no són en llocs gaire amagats, i són de mida semblant... Qualsevol diria que es tracta d'una collita i encara li queden un grapat d'anys llargs per arribar a tenir interès comercial

Acabant de "decorar" el nostre pessebre, no hi podien faltar les boles que en aquest cas són eriçons de mar. A la imatge una garota violeta (Sphaerechinus granularis)

Aquí en tenim una altra amb les punxes menys blanquinoses

I la garota de fons (Echinus melo)

Malauradament hi ha qui afegeix altres "decoracions" que evidencien l'impacte de l'activitat humana: fils de pescar que de tant colonitzats semblen cordills...

Per la part baixa de la roca en tenim un bon garbuix...

Inclús pels "passadissos" en trobem més...

O fins i tot caps!

Sigui com sigui, cal estar al cas, que a 56m de profunditat en no res acabes amb més de mitja hora de parada de descompressió. Així que cap a dalt de la Maru falta gent!

Salut!