Punt 156 (-40m) Estrelles fent escalada!

Com que el primer torn ha considerat que el punt 169 ja ha quedat prou ben inventariat, ens decidim a anar a un altre punt proper: el 156. Continuem davant de la platja de Fenals (Lloret de Mar) i tot just el garbí comença a bufar. Esperem que no ens compliqui gaire el final de la immersió. Baixem!

Ara sí que hem caigut sobre una roca ben entretinguda!

Amb coves grans on s'hi poden amagar meros o mòlleres tot i que no n'hem vist cap...

... aquesta morena (Muraena helena) sí que està d'acord amb nosaltres i s'ha deixat veure una miqueta!

A les entrades de les cavitats s'aprecia el canvi d'organismes que colonitzen les roques: a les parts més il·luminades hi trobem les algues calcàries de color rosat (Lithophyllum stictaeform) i més cap als marges de les zones més fosques hi predominen esponges i anemones

Inclús quan aquestes cavitats es troben a les parts més altes de la roca, és evident aquesta transició. I és que sense llum solar les algues no poden fer la fotosíntesi!

Tot i semblar un jardí, a part de les algues calcàries, la resta són animals! I no us feu il·lusions, els branquillons vermellosos són del què s'anomena corall bord (Myriapora truncata), que no té res a veure amb el corall vermell. De fet no fa ni pòlips! Es tracta d'un briozou, un organisme colonial molt més evolucionat. En aquesta imatge a més veiem amb detall les forcadelles (Anthias anthias), són els peixos rosats de la imatge. I de majors dimensions i fent guàrdia al seu territori un petit serrà (Serranus cabrilla)

Qui ens ha sorprès avui és aquesta estrella verda (Marthasterias glacialis) fent escalada! Però com s'ho fa per mantenir-se penjada?

Doncs per resoldre el misteri caldrà veure de més a prop com estan fets els seus braços! La part de sobre d'aquesta estrella de mar està coberta de punxes que semblen una armadura. Aquests braços, tot i ser musculats, no tenen capacitat d'adherir-se a les superfícies com a tals. Ho fa a través dels anomenats peus ambulacrals. Sí, sí, són aquesta mena de tentacles que queden a la part de sota dels braços, semitransparents i acabats en ventosa. És una característica pròpia de la majoria d'equinoderms (animals coberts de punxes) com les estrelles de mar, els eriçons de mar i les espardenyes! A la immersió passada hi trobareu un altre exemple!>>

Malauradament la secció de tovalloletes d'un sòl ús aquí també és molt abundant, tan per sobre la roca...

...com als voltants d'aquesta

Qualsevol diria que tenim la sortida d'un wàter al costat!

I ara sí que se'ns fa tard, així que cap a la Maru falta gent!

Salut!

Punt 169 (-40m) Avui maërl i equinoderms!

Avui és el tercer dia consecutiu de temps primaveral i no ens ho hem volgut perdre. Sí, tot i que la mar està pràcticament plana i poquíssim vent, l'aigua està verdíssima i només a 13ºC, però ja ens abrigarem! Com que estem força desentrenats ens decidim per un punt proper: el 169, som davant de Fenals i hauríem de trobar unes pedres petites. Baixem!

Vaja, hem fet sorra! Bé, aquesta és la primera impressió quan ets al mig del no res amb visibilitat de 2 metres sense cap altre objecte prou gran que et serveixi de referència per tornar al fondeig. Però no tot són coses "estranyes". A veure si us ho podem explicar millor... Tornem-m'hi!

Vaja, hem fet sorra i tot i que el paisatge sembla uniforme, distingim aquestes estrelles vermelles  (Echinaster sepositus) que li donen una nota de color. Fins a on arriba la vista no es veu cap roca. I ara cap on anar?

O potser no cal anar enlloc... Si torneu a mirar les fotos del post d'avui veureu que de sorra se'n veu ben poca i en canvi està ple de "palets" calcaris. Es tracta d'algues dures que conformen aquest tipus de paisatge conegut com a maërl o grapissar. Al centre de la imatge a més hi tenim un rodòlit! Literalment vol dir: pedra creada a partir d'algues vermelles. Bé, tot i que les coloracions viren del gris al rosat fosc, són estructures formades a partir d'un gra de sorra o un fragment d'alguna cosa dura on hi creix una alga coral·lina que la va recobrint a estrats creant aquesta mena de pilota. Tot i l'aspecte de pedra, el rodòlit és ben viu per tots els seus costats, ja que els corrents marins i la fauna el fan rodolar. El de la imatge és de l'alga Lithophyllum racemus

A la part de baix de la imatge un rodòlit de l'alga Lithothamnion valens. Aquesta sí que és més rosada! Però al centre de la imatge tenim un tros d'esquelet d'un dels animalons que fan rodolar els rodòlits: una garota de sorra (Echinocardium cordatum). És un eriçó de mar d'uns 9 cm de llargada que viu enterrat a la sorra. Si cliqueu sobre la imatge veureu que té tot de foradets que fan un dibuix en forma d'estrella

Aquí en teniu un altre de sencer. El forat més gros hi trobaríem la boca i el foradet que es veu a la part de dalt correspon a la zona anal. Però veieu el dibuix de foradets petits que té en forma d'estrella? Heu pensat mai com s'ho fa un eriçó de mar per quedar-se fixat a una roca o inclús per mantenir fulles i altres petxines per camuflar-se? Resulta que està equipat amb peus ambulacrals! Per entendre'ns, serien com una mena de potetes acabades amb forma de ventosa. En el cas de les garotes de sorra estan una mica modificats per poder viure enterrats: els que sortirien per el dibuix d'estrella que envolta l'anus capten l'oxigen present a l'aigua, al voltant de la boca hi trobaríem d'altres que permeten apropar el menjar cap a la boca

Això sí, hi ha crancs ermitans que els hi sembla que és un lloc fantàstic per fer-la petar!

I emparentats amb les garotes tenim les estrelles de mar, són els anomenats equinoderms. I què tenen en comú? Doncs que podem distingir el què es diu una simetria radial que acostuma a estar dividit en 5 parts. L'estrella vermella té 5 potes, la garota d'abans veiem el dibuix d'estrella de 5 punxes

Mirant-la de prop veurem que la superfície és més aviat punxosa, tot i que no tant com les garotes. Però tot i així explica que en diguem equinoderms: pell coberta de punxes. I ara fixeu-vos per sota, veieu aquesta mena de tentacles? Són els peus ambulacrals! És a dir, l'estrella no "camina" per la sorra posant-se dreta sobre les potes, sinó que són els peus ambulacrals, que movent-se de forma sincronitzada fan que es desplaci. 

L'altra troballa que ens té intrigats és aquesta pota amputada. I és que en cas de sentir-se en perill es pot autoamputar una pota que més endavant se li regenerarà. Serà aquest el cas? Per part nostra no hem vist cap estrella que li faltés cap pota. I pel què fa a la poteta en sí, sabem d'espècies que són capaces de regenerar-se fins a tenir un individu complet però no hem trobat a la bibliografia que sigui el seu cas

Això sí, abans de marxar sí que hem trobat unes pedretes molt colonitzades

On destaquem aquest estofat (Diazona violacea): colònia d'organismes filtradors amb un tub digestiu com un sifó. Aquí>>en trobareu d'altres presents a menys profunditat!

La Pentapora fascialis, que tot i el seu aspecte, no és una alga sinó un briozou. Vaja, que de planta no en té res, sinó que és un animal colonial!

També trobem un feix de Posidonia oceanica de la praderia propera on sembla que hi té enganxat una plamereta (Sabella spallanzanii). Tot el tub és on s'hi amaga un cuc i la "palmereta" és el seu aparell bucal amb el què capta l'aliment. Ara, després de la primera foto, no ha dubtat a amagar-se dins el tub!

En primer pla un altre equinoderm, la pitxota (Holothuria sp)! També coneguda com a cagarro de mar. Si cliqueu per fer la imatge més gran veureu que també està coberta d'espines. I per sota algunes espècies també tenen peus ambulacrals que fa servir sobretot per fixar-se a les roques més que no pas per  desplaçar-se.

Ara bé, al centre de la imatge hi trobem una tovalloleta d'un sol ús...

I una altra...

I dues més...

I encara més...

I el què faltava, un "peix compresa"... Quan posaran a l'etiquetatge que no s'han de llençar pel WC???

I ara ja sí, cap a la Maru falta gent!

Salut!

Punt 191 (-31m) Esculls coral·lins mediterranis!

Avui ja és l'últim dia de bon temps fins a proper avís, així que no ens ho pensem i tornem al mateix punt (davant platja Fenals, Lloret de Mar). Encara hi ha algunes cosetes que us voldríem explicar... Baixem!

Quan ets al fons del mar i mires al teu voltant, no tota la roca és d'origen geològic, també n'hi ha de biogènic! És a dir, organismes vius amb el seu esquelet calcari van formant construccions que acaben essent l'hàbitat per a moltes altres espècies. De quines es tracten? Anem a veure-les d'una mica més de prop...

Aquestes làmines rosades que semblen un bolet de soca corresponen a l'alga coral·lina Lithophyllum stictaeforme. Sí, sí, és una alga rogenca i ben dura!

I aquí tenim una altra alga rogenca coral·lina, la Lithophyllum racemus. Aquesta en canvi forma el què s'anomena un rodòlit: es tracta de capes d'alga que embolcallen un gra de sorra o restes d'alguna petxina. Els corrents marins i la fauna la fan rodolar, pel què són com pilotetes ben vives per tots els costats!

Però quan parlem d'esculls coral·lins, ens referim a estructures molt més grans i massives. A la zona mediterrània n'hi havia fins fa cosa de 6 milions d'anys que el mar pràcticament es va assecar >>. En el seu lloc van quedar unes immenses salines on en alguns punts el gruix de sal és de fins a 3 km! Van caldre cosa de 2,5 milions d'anys perquè en el seu lloc es tornessin a formar esculls coral·lins. Però de quines espècies estem parlant? De cnidaris hexacoral·laris!

Els què ens seguiu ja sabeu que en aquest blog sovint parlem dels cnidaris, que vindrien a ser els organismes dotats de tentacles urticants. I en particular dels octocoral·laris, és a dir, el què tenen al voltant de la boca 8 tentacles com ara les gorgònies. Avui en canvi us volem parlar dels hexacoral·laris, els que acostumen a tenir 6 tentacles o múltiples de 6. Aquest és el cas de les anemones. Us en presentem unes quantes que hem vist avui. A la imatge una ortiga (Anemone viridis).

Més camuflada amb l'entorn l'Aiptasia mutabilis

De tentacles molt més curts i rabassuts és l'anemone guixuda (Cribrinopsis crassa)

I incrustada sobre una esponja groga tot i que també ho pot fer-ho sobre roca directament és l'anemone incrustant groga (Parazoanthus axinellae)

Totes aquestes són més o menys toves, pel què no formaran esculls coral·lins. Aleshores, de què estem parlant? De les madrèpores! Són semblants però d'esquelet molt calcificat. N'hi ha de solitàries, com la Balanophyllia europaea que vàrem trobar el passat octubre>> i d'altres que formen colònies que poden arribar a ser esculls coral·lins. I absolutament totes són espècies protegides!

I aquí teniu l'estrella de la immersió d'avui, la madrèpora mediterrània (Cladocora caespitosa)!

Es tracta d'una espècia colonial que forma bioconstruccions amb forma de coixí. Cada individu fa un diàmetre de 4-5mm de forma més o menys arrodonida. En zones de poc corrent poden fer fins a 10 cm d'alçada. Té un esquelet calcari robust i estan unides entre elles per una massa calcària anomenada coenosteum. 

Es tracta d'un corall no tropical que s'alimenta del què poden captar els seus tentacles i sobretot de l'aliment que li proporcionen les zooxantel·les! Les zooxantel·les són algues que viuen dins de la madrèpora i tenen capacitat de fer la fotosíntesi. Les substàncies que produeixen serveixen d'aliment a la madrèpora. En conseqüència només trobarem la C. caespitosa en zones il·luminades, sent menys abundant a mida que baixem a més profunditat.

Les estructures que hem trobat avui ronden enter els 20 - 80 cm de diàmetre però el registre fòssil que se'n té ens diu moltes coses sobre el canvi climàtic! Al principi del post us hem dit que no és fins fa cosa de 2,5 milions d'anys que tenim esculls coral·lins protagonitzats per aquesta madrèpora. I on es trobaven? Doncs a Almeria hi ha una zona de més de 3.000 m²! Però encara és més interessant saber a quina altitud o profunditat respecte el nivell del mar al què es troben aquests fòssils. A Taranto (Itàlia) n'hi ha de quan el nivell del mar era 8 m més alt que no pas ara. I d'altres de quan el nivell del mar era 130 m per sota de l'actual! I tot i aquests grans canvis, C. caespitosa a continuat a formar esculls coral·lins.

Prefereix aigües tranquil·les amb aportacions importants d'aigua dolça. S'han aplicat tècniques de raigs X sobre fòssils i organismes vius i s'ha vist que els períodes de major creixement han estat en situacions de major aportació de sediments molt fins dels rius amb temperatures més elevades que les actuals

Aleshores què ha passat en aquesta colònia? Només la part marró fosc de l'esquerra és encara viva!

De la resta ja només en queda l'esquelet calcari. D'acord que acabem de passar un estiu particularment calorós, on la temperatura de l'aigua ha estat persistentment calenta. Però el registre fòssil ens indica que la temperatura no és un problema, podria ser la manca de pluges amb la conseqüent disminució de sediments i nutrients?

Bé, no sabem si es causa del canvi climàtic, però està clar que l'activitat humana té també impactes directes evidents: com aquest escull antiarrossegament llençat sobre una zona ja de per se rocosa!!!

O els fils de pescar i les tovalloletes d'un sol ús que també aquí s'hi estan acumulant...

En qualsevol cas no ens deixa de meravellar tot el que C. caespitosa ha arribat a superar en 2,5 milions d'anys! Ah! I si voleu veure un veritable escull coralí són a Croàcia a les illes de Prvic i Pag. Tot i que la més espectacular es troba al llac marí de Veliko al Parc Nacional de Mljet:  entre els 5 - 15m de profunditat hi ha una àrea de 650 m² coberta de colònies. Nosaltres no descartem posar-ho a la propera Carta als Reis, i vosaltres?

I mentre us ho penseu, per part nostra cap a la Maru falta gent!

Salut!

***********

Bibliografia específica

Aguirre J., Jiménez, A.P. (1998) Fossil analogues of present-day Cladocora caespitosa coral bancks: Sedimentary setting, dwelling comunity, and taphonomy. (Late Pliocene, W Mediterranean). Coral Reefs, vol 17, Issue 3, pp 203-213

Trainito E, Baldacconi R. (2016) Coralli del Mediterraneo. Ed. Il Castello

Punt 191 (-31m) Una esponja en reproducció!

Aprofitant que les previsions són encara millors que les d'ahir, decidim repetir punt d'immersió. Ens hem deixat moltes coses per explicar-vos, però acompanyat de més fotos sempre s'entén millor. Baixem!

Es tracta d'un entorn de petites pedres molt colonitzades on no hi arriba molta llum solar tot i trobar-se a només 31m de profunditat. I què delata aquesta manca de llum? Doncs que es vegin tantes esponges!

Dies enrere ja us vàrem introduir a les particularitats de la seva anatomia>> En aquesta ocasió us mostrarem algunes més i unes en reproducció! A la imatge una esponja canelobre (Axinella polypoides). Normalment les veiem com si fossin canelobres com es veu al post que us hem indicat. La d'avui en canvi fa tot d'estructures laminades.

I com sabem que es tracta de la mateixa espècie? Pels òsculs en forma d'estrella que té! Recordem que es tracta d'organismes filtradors. L'aigua entra per uns foradets petits que té per tota la superfície, es filtra per uns canals i surt per uns forats més grossos i aparents que anomenem òsculs

Un cas on els òsculs són encara més evidents és el d'Ircinia variabilis. 

Vist de prop es pot apreciar com n'és de porós i com fins a l`òscul hi desemboquen tot de canals. Es tracta d'una esponja de coloració molt variable, podent ser de rosada a violada passant pel gris o el marró! Tot depèn dels organismes fotosintètics que contingui!

D'altres són com una taca groga rugosa incrustada a la roca com la de la imatge que pertany al gènere Suberitidae

A d'altres se li poden distingir els canals perquè sobresurten con en el cas de l'esponja incrustant taronja (Spirastrella cuncatrix). D'aquesta se n'han trobat casos que arriben a cobrir un metre quadrat de superfície!

O molt semblant però de colors clars és la Phorbas tenacior

Altres tenen una forma globular amb pocs òsculs. Hi ha vàries espècies que s'hi assemblen i caldria prendre una mostra i mirar les espícules (petites punxes internes que fan funció de "costelles")

Però la què ens ha sorprès avui és aquesta Chondrosia reniformis perquè s'està reproduint! 

Bé, potser d'es d'aquest angle no és tan evident...

Veieu aquesta mena de llengua que penja? Això és que s'està per reproduir de forma asexual! Les esponges són uns organismes curiosos que es poden reproduir de forma sexual i asexual. La reproducció sexual implica la producció de cèl·lules sexuals (oòcits i esperma) que poden ser produïts tots dos pel mateix individu o per individus separats (un fa de mascle i l'altre de femella). Sovint la fecundació és dóna de forma interna i les larves resultants són expulsades al medi marí. Viuran de les seves reserves i nedaran buscant un substrat adient on adherir-se i créixer. Estem parlant de larves de menys d'un mil·límetre de llargada! Però avui estem presenciant un fet menys habitual, la reproducció asexual. En aquest cas estem presenciant el què s'anomena fragmentació: una porció de l'individu, aprofitant la força de la gravetat comença a deixar-se caure fins acabar trencant-se de la resta. Si el substrat on caigui és adient per agafar-s'hi tindrem una nova esponja totalment funcional!

Aquí en tenim una altra en una fase més inicial. La part blanca no conté organismes fotosintètics perquè fins fa poc estava enganxada a la roca

Aquest fragment en canvi ja no li falta gaire per acabar-se d'estirar i trencar-se

Això sí, tot i que les esponges competeixen per colonitzar substrats durs mitjançant substàncies químiques, hi ha altres organismes que no els hi molesta per res. Aquest és el cas d'aquests petits ascidis (Pycnoclavella communis) que, com les esponges, també s'alimenten per filtració

Entre els ascidis també en trobem de ben grans, robustos i de color vermell con la leucèmia (Halocynthia papillosa). O si us fixeu més amunt n'hi ha de transparent més petits (Clavelina lepadiformis)

I qui passa per sobre de tots endrapant el què troba pel camí aquest llimac de mar Felimare picta (tot i que a la imatge és sobre una alga i no una esponja!)

Amb gustos deferents tenim aquest Antiopella cristata que ja us en vàrem parlar dies enrere>>

O aquesta Flabellina que prefereix menjar-se les hidrozous (uns parents de les meduses també urticants!)

I nosaltres que ja tornem cap a la Maru pensant que potser demà caldria tornar...

Salut!